El cas de Sud-Àfrica

    El model de boicot que cal aplicar a Israel és clarament el del cas de Sud-àfrica.

    La lluita es dirigí contra els governs, per una banda, i directament contra les empreses que feien negocis amb Sud-àfrica, per l'altra. Hi hagué protestes i manifestacions demanant que s'apliqués un embargamnet d'armes. La pressió sobre les empreses consistí en desemmascarar les que tenien interessos a Sud-Àfrica i fer boicots als seus productes, juntament amb manifestacions, protestes en les assemblees d'accionistes i moltes altres accions.
     A conseqüència d'aquesta pressió, el 1987 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va imposar sancions limitades a Sud-àfrica. El seu impacte fou certament limitat, ja que els grans poders -principalment el Regne Unit i els EUA- trobaren camins per esquivar-les (com donar armes, ensinistrament militar i petroli a Israel perquè proveís el règim sud-africà). Tot i així, durant els anys vuitanta les grans corporacions començaren a trencar els vincles amb Sud-àfrica, pressionades per la protesta que ocasionaren. De cop i volta, la continuació de l'Apartheid suposava un fort cost econòmic.

  Això es va combinar amb un altre tipus de pressió: el boicot cultural i l'aïllament social. Sud-àfrica va ser expulsada de les competicions esportives internacionals, les organitzacions professionals i acadèmiques no cooperaven amb les associacions sud-africanes, hi havia un boicot a les conferències i els actes culturals... Tot hi ajudà. Sud-àfrica fou forçada a canviar.

L'únic camí que tenim per pressionar Israel perquè canviï és la protesta de la gent arreu del món a través de tots els tipus de boicot.

      Tanya Reinhart